Visca les vacances dels nens

Us deixem un article interessant escrit per en Carles Capdevila sobre les vacances dels nens.

S’ha acabat l’escola i s’imposa la cantarella desempre: que si ells tenen 80 dies de vacances, temps suficient per donar la volta al món segons Juli Verne, i nosaltres 30 i gràcies, i així no hi ha qui conciliï, i bla bla bla.
Això és del tot cert, i aviat els calendaris escolars s’aproparan un pelet més als nostres. Però mentrestant, i per variar, proposo tres acostaments diferents al tema.
El primer és que, objectivament, per als nens és saludable una etapa en què oblidaran els horaris esclavitzadors de l’hivern, quan a base d’extraescolars sovint tenen una agenda de ministre. Els convé, encara que sigui en activitats organitzades, trencar rutines, conèixer altres companys, prendre la fresca, fer esport, fer més de nens. I si representa que els adorem tant, volem el millor per a ells, és estrany que ens queixem tant del seu estiu, quan sol ser l’etapa més feliç per a la majoria. I si no us ho creieu, pregunteu-los-hi a ells, o intenteu recordar la vostra infantesa.
El segon és que, ara que no hi ha escola, descobrim que no ha de ser fàcil tenir-ne 25 de 9 a 5, i per tant és un moment ideal per admirar els mestres. I agrair-los l’esforç, i esperar que tornin amb les piles carregades. I qui no ho aconsegueixi, qui continuï sentint enveja pels seus horaris, doncs que es faci mestre, o que es plantegi per què no ho va decidir en el seu moment.
I el tercer és que ara toca disfrutar-los. Els pares d’avui ens queixem que no els tenim prou, que quina llàstima que creixinn tan ràpid, que no te n’adones i ja s’han fet grans, i que per culpa de la mala conciliació laboral i familiar els nens es passen més temps amb altra gent que amb nosaltres. Si representa que tenim tan mala consciència de veure’ls poc, no té sentit que just ara que els veurem més també ho lamentem.
Entestats a negativitzar-ho tot, a fer de tot un problema, ens hem passat l’hivern enyorant l’estiu, o sigui que seria molt estúpid que ara ens passéssim l’estiu esperant el proper hivern.

CARLES CAPDEVILA

ENTREVISTES ARTICLES Ara Avui El 9 Nou

26/06/2009 | Diari El 9 Nou

Els perills de la hiperpaternitat

Us adjuntem un article interessant publicat al diari ARA.CAT Criatures.

La hiperpaternitat és el model de criança que es caracteritza per una sobreprotecció excessiva dels fills, que comporta una pèrdua d’autonomia i poca tolerància a la frustració. Què ha canviat en la nostra societat perquè sigui força habitual topar amb aquest patró educatiu? 

RAQUEL FONT Actualitzada el 05/03/2016 00:00

Si sou dels que quan aneu a buscar els fills a l’escola el primer que feu és carregar les seves motxilles, o mentre sou al parc els aguanteu l’entrepà perquè hi vagin fent mossegades, és possible que us hàgiu apuntat al carro de la hiperpaternitat, un nou model de criança exportat dels Estats Units que converteix els fills en el centre més absolut de la vida familiar.

Fa només unes dècades, tres o quatre, els nens sortien a jugar al carrer amb els amics, podien anar sols a l’escola a partir d’una certa edat i no tenien la major part del temps extraescolar ocupat formant-se per tenir un futur brillant i convertir-se en un adult triomfador. Després vam passar als nens hiperregalats, quan els pares que se sentien culpables pel poc temps i atenció que podien dedicar als seus fills intentaven compensar-los amb regals i premis de tota mena.

Ara amb la hiperpaternitat els pares han col·locat els fills en una vitrina a dalt d’un pedestal perquè no els passi res i se’ls pugui protegir de tot, fins i tot del que no cal protegir-los. La conseqüència d’aquests excessos són nens amb poca autonomia, amb baixa tolerància a la frustració i amb moltes més pors.

La periodista barcelonina Eva Millet acaba de publicar un llibre titulat Hiperpaternidad. Del modelo mueble al modelo altar (Plataforma Editorial), en què desenvolupa amb detall els diferents aspectes d’aquest fenomen, en el qual “els fills es converteixen en una mena d’obsessió en la qual invertir grans quantitats de temps i de diners”. Millet està convençuda que s’ha arribat a aquest punt perquè estem en una societat “que demana que tot sigui perfecte: la casa, el cos, el cotxe i, ara també, el nen, que s’ha convertit en un símbol d’estatus”. A més, assegura la periodista, ens ho posen fàcil perquè hi ha una oferta molt àmplia de tot tipus de formacions per arribar a aconseguir el somniat fill perfecte.

Diferents tipologies

El perfil d’un hiperpare seria el d’un professional de classe mitjana o alta, tant home com dona, amb pocs fills, amb mitjans i molta informació per invertir en l’educació dels seus fills. Però no tots els hiperpares són iguals. Hi ha diverses tipologies: els pares helicòpter, que sobrevolen les vides dels seus fills -petits i no tan petits- pendents no només de les seves necessitats sinó també dels seus desitjos. Hi ha els pares piconadora, que aplanen el camí perquè els fills no s’hagin d’enfrontar a cap obstacle a la vida. Els pares guardaespatlles, que vigilen que ningú critiqui el seu fill, o els pares mànager, que, segons Millet, “moltes vegades enverinen el món de l’esport escolar” pressionant i insultant àrbitres i entrenadors.

El fenomen de la hiperpaternitat va començar a finals dels anys 90 als Estats Units, on els responsables de les universitats d’aquell país van començar a detectar que els pares dels nens de la generació anomenada del mil·lenni vetllaven excessivament pels interessos dels seus fills, fins al punt de discutir amb els professors alguna nota que consideraven inadequada.

N’hi havia que fins i tot pretenien anar a les entrevistes d’admissió a què s’havien de sotmetre els nois i noies, pràcticament adults, per ser alumnes d’aquelles universitats. Aquest tipus de comportaments actualment també es donen a les universitats catalanes, on els alumnes “cada vegada estan més infantilitzats i més supervisats pels seus pares”.

I és que la hiperpaternitat té efectes importants no tan sols a l’àmbit familiar, sinó també en l’àmbit educatiu des de ben petits. Els hiperpares arriben a fer les mil i una per aconseguir l’escola perfecta per al seu fill, perquè una altra de les característiques d’aquest model de criança és l’obsessió per l’estimulació precoç: els nens han de destacar tan aviat com es pugui en competències com la lectura, l’escriptura, l’esport o els idiomes. Un cop ja tenen l’escola ideal, els hiperpares també necessiten saber tot el que passa a dins les aules, fins al punt de voler interferir en la tasca educativa dels mestres.

‘Underparenting’

Un altre dels elements que introdueix Millet en el seu llibre és la gran inseguretat que sentim els pares a l’hora d’educar els fills: “Hi ha molta informació, tenim menys fills i els tenim de més grans, en un moment que segurament som més reflexius, i aquesta inseguretat, a vegades, ens fa tornar-nos una mica bojos, amb la millor de les intencions”. Millet posa com a exemple l’oferta desmesurada de gadgets de seguretat infantil que hi ha al mercat, com ara matalassos certificats per l’associació contra la mort sobtada infantil, aplicacions de mòbil per tenir controlades les constants vitals de l’infant o cascos homologats per quan comença a caminar... Davant d’aquest panorama, la periodista, que s’ha especialitat en temes d’educació i criança des del seu blog www.educa2.info, recomana que els pares ens relaxem, que deixem de tenir-ho tot planificat i busquem temps només per estar amb la família. Això és el que vindria a ser el que s’anomena underparenting, que es pot començar a practicar amb un gest tan senzill com deixar de carregar les motxilles dels fills a la sortida de l’escola. “Si pesen massa -adverteix Millet- se’ls poden treure un parell de llibres, però és important que els infants es responsabilitzin de les seves coses”.

Per contrarestar la hiperpaternitat, Millet també proposa la “sana desatenció”, que consisteix a no anticipar possibles contratemps i a no perdre els nervis davant de qualsevol malestar del nen. “I és que a vegades ens anticipem tant a tot que acabem veient problemes on no n’hi ha”. Per exemple, hem de procurar no veure anorèxia on només hi ha un nen desganat durant uns dies (si la conducta persisteix és quan hem d’intervenir), explica la periodista, que aposta per confiar més en els fills i transmetre’ls el missatge que ells poden fer-ho: “Educar és deixar anar els fills. Encara que a un nadó l’hàgim de protegir, també hem de donar eines als nens perquè facin el seu camí”.

Segons Millet, els hiperpares també pequen de preguntar-ho tot als fills: vols anar a dormir?, vols banyar-te?, què vols menjar? “No han de decidir coses que no els toca decidir”, remarca, i ho exemplifica amb l’anècdota d’una mare que fins i tot li pregunta a la filla si vol que li doni un medicament. És important tenir en compte l’opinió dels fills, però no preguntar-los-ho tot per sistema perquè la conseqüència, com s’explica al llibre, són uns nens L’Oréal, que seguint l’eslògan “Perquè jo ho valc” consideren que tenen el dret a opinar sobre tot.

Com són els fills dels hiperpares?

Més pors

Els nens que han crescut entre cotó fluix, que no s’han hagut d’enfrontar a cap dificultat perquè els seus pares els han resolt tots els problemes i que, a més, han vist que els pares els defensaven davant de qualsevol situació són nens insegurs, amb més pors que mai. Tenen por de dir que no, de dir que sí, de decidir, del menjar, de perdre, dels animals... La por és una emoció bàsica, imprescindible per a la nostra supervivència, que ens paralitza o ens fa fugir. Hi ha moltes tipologies de pors: n’hi ha amb les quals es pot conviure fàcilment i n’hi ha que ens poden arribar a amargar l’existència. Per superar la por, diu Eva Millet en el seu llibre, només hi ha un camí: enfrontant-s’hi. Cal ensenyar als nens a dominar les pors.

Baixa tolerància a la frustració

Els fills dels hiperpares acostumen a tenir una tolerància molt baixa a la frustració perquè els pares, amb les millors intencions, pretenen estalviar al fill aquella sensació desagradable que suposa no aconseguir el que vols. Eva Millet assegura que s’ha arribat al punt que fins i tot hi ha pares que justifiquen certes actituds inacceptables del fill amb l’argument que “té una baixa tolerància a la frustració”.

Poca autonomia

Els infants a qui sempre se’ls ha donat tot fet són criatures amb molt poca autonomia, és a dir, amb molt poca capacitat de fer res per ells mateixos perquè no se’ls ha donat l’oportunitat d’aprendre’n. Això els genera inseguretat i falta de confiança en ells mateixos perquè necessiten el suport dels seus pares per fer-ho tot.

Suïcidi Juvenil

A CONTINUACIÓ  US FACILITEM UN ARTICLE INTERESSANT ESCRIT PER EN JOAN CARLES FOLIA (COACH ADVANCE LIFE. COACHING. @joancarlesfolia)

Sóc devorador d’informació en el sentit que m’agrada conèixer tot allò que m’envolta i quina és la incidència que aquestes situacions tenen sobre la meva vida i la dels

meus iguals. És important saber discriminar la font d’origen d’aquesta informació per tal de saber el grau de realisme i veracitat que se’ns ven. En aquest sentit l’altre dia vaig poder confirmar una notícia que ja fa vàries jornades vaig llegir en un diari de paper i després d’algunes trucades a organismes oficials i contactes ben informats vaig donar com a bona la dada que en el nostre país s’ha multiplicat per tres l’índex de suïcidi juvenil (que va des dels 16 als 22 anys).

D’altra banda no és gaire conegut, tot i que existeix, el pacte tàcit que els diferents mitjans de comunicació tenen per no parlar d’una manera oberta i transparent del concepte /esdeveniment suïcidi, sembla que no interessi (no se ben bé a qui) no encendre algunes alarmes respecte dels motius pels quals algunes persones decideixen acabar amb la seva vida i la comunicació respecte de la quantitat de suïcidis que es produeixen al nostre voltant queda senzillament emmascarada.

Vull aprofundir en el suïcidi juvenil abans comentat. Què fa que persones (sense cap trastorn important diagnosticat) prenguin la decisió de posar fi a la iniciàtica trajectòria vital? Què fa que aquest joves no vulguin continuar la meravellosa i trepidant aventura de viure?

Estic plenament convençut que aquest augment (triplicat) de l’índex de suïcidi juvenil es deu, com molts d’altres, a un problema d’educació. No preparem als nostres nens i joves a tenir una actitud d’enfrontament, lluita, esforç i resiliència davant les sotragades que la vida ens porta. Eduquem als nostres infants en la protecció més absoluta, en la exempció de les seves responsabilitats, en la inhabilitació de la seva autonomia. Els acompanyem en cotxe fins a la porta de l’escola, no deixem que vagin sols a fer un encàrrec a la botiga del costat, els defensem davant un càstig d’un mestre i fins i tot els acompanyem a la universitat amb 19 i 20 anys a emplenar la matrícula d’ingrés a la facultat. No deixem créixer als nostres fills, no deixem que fracassin, que caiguin (per després aixecar-se) no volem que pateixin, quan del patiment i del fracàs es treuen moltes conseqüències positives. No acceptem que el dilluns vagi sense fer els deures a l’escola i si cal ens posem nosaltres a fer-los i no estem gaire disposats a acceptar els seus defectes per treballar-los i millorar les seves habilitats i comportaments. Som els grans defensors dels nostres fills i també els que els fem febles davant l’exigència que el món els hi té preparada. Un adolescent de 16 anys deixava per escrit; “La vida me ha tratado mal, mi novia de 3º de ESO me ha dejado” i va saltar des d’un pont.

Què fem malament perquè el primer gran fracàs d’un jove de 16 anys sigui, “ la novia me ha dejado” quants fracassos (quants nos) no hauria d’haver rebut aquest noi abans que l’hagessin fet més fort davant del desamor?

Us demano a tots i a totes, pares i mares, que hi penseu.

Ús i abús de les tecnologies

Benvolgudes famílies,

Degut a que ens anem trobant diversos problemes esdevinguts per culpa de les tecnologies digitals, amb alumnes de 7, 9 i 11 anys, passem a recordar-vos què en diu la normativa i què recomana.

Tecnologies digitals: Internet, telèfon mòbil ( instagram, whatsapp ,facebook,..) tauletes… com aquelles que ja fa temps que formen part de les nostres vides: la televisió, la ràdio, l'ordinador...

Aquestes tecnologies no són perilloses en si mateixes , si se'n fa un bon ús poden ser molt beneficioses.

Però l'ús de les tecnologies també té els seus perills. Si els vostres fills les utilitzen sense la vostra supervisió i el vostre control, poden accedir a programes, publicitat i jocs amb continguts no adequats per a la seva edat o la seva maduresa.

Cal ensenyar-los a fer-ne un bon ús.

En general, per fomentar l'ús responsable de les tecnologies digitals en els vostres fills és convenient que:

 Feu un bon ús de les tecnologies; els nens i els joves sovint imiten els membres de la família.

 Procureu que l'ordinador es faci servir en espais comuns de la casa i mai en habitacions amb la porta tancada; d'aquesta manera podreu veure quin ús fan de les xarxes, alhora que potencieu espais de relació.

 Utilitzeu contrasenyes, antivirus i sistemes de control parental com a opcions de seguretat en el navegador per bloquejar espais webs amb continguts inadequats.

 Intenteu que els vostres fills no tinguin mòbil propi fins als 13 anys. Abans d'aquesta edat no tenen prou criteri per utilitzar-lo adequadament. Si cal, poden fer servir algun mòbil familiar de manera esporàdica.

 Controleu la despesa del mòbil dels vostres fills.

 Planifiqueu l'horari d'ús de qualsevol aparell tecnològic i limiteu el temps que passen davant la consola de joc. Establiu una diferència clara entre l'ús setmanal i el de cap de setmana.

 Feu reflexionar els vostres fills sobre el temps que dediquen a les tecnologies, perquè s'adonin que les activitats que deixen de fer poden ser tant o més interessants que aquestes.

 Acompanyeu els vostres fills quan miren la televisió per poder comentar els programes i ensenyar-los a analitzar els continguts.

 Escolliu els programes, pel·lícules, videojocs, dibuixos... tenint en compte que el contingut sigui adequat a la seva edat.

 Eviteu que el televisor estigui encès durant els àpats; d'aquesta manera mantindreu aquest espai com un moment de relació.

 Jugueu alguna estona amb els vostres fills i compartiu amb ells jocs que suposin l'ús de tecnologies digitals, així veureu si s'adeqüen a la seva edat i maduresa.

 Parleu amb els vostres fills sobre les tecnologies digitals de manera habitual per tal que pugueu tractar dels beneficis i dels perills que poden suposar.

 Ensenyeu-los a valorar els diners que costen els aparells tecnològics i el que suposa econòmicament voler tenir els últims models.

 Quan els compreu o si algú els regala un aparell tecnològic, convé que arribeu a un pacte d'ús amb els vostres fills: temps d'utilització, com compartir-lo, normes que han de complir...

Gencat.cat / Família i Escola /Educar i créixer en família / Ús i abús de les tecnologies.

Direcció

L’Ametlla del Vallès, 4 de maig de 2015

L’error dels pares és que ensenyem a obeir en lloc de pensar

ARTICLE PUBLICAT AL DIARI ARA (secció societat)  EL PASSAT 3 DE FEBRER DEL 2015 PER ELISABET ESCRICHE. ENTREVISTA A FERRAN SALMURRI.

Salmurri es resisteix a jubilar-se perquè assegura que en educació emocional queda molta feina a fer. En el seu últim llibre, Razón y emoción. Recursos para aprender y enseñar a pensar(RBA), posa el seu gra de sorra perquè la societat trenqui la barrera de l’analfabetisme emocional.

De qui és responsabilitat que siguem uns analfabets emocionals?

De l’educació que rebem. Si pensem què és el que vol tothom, la resposta és senzilla: ser feliços en cada moment de la vida. Per aconseguir-ho, però, hem de tenir clar que el que sentim depèn del que pensem. Per tant, si volem que els nostres fills aprenguin a ser feliços, l’assignatura bàsica és que aprenguin a pensar. I aquest és el nostre error: ensenyem a obeir en lloc de pensar.

Com s’ensenya a pensar?

Aprenent a ser conscient de com et sents. Quan estàs enfadat, trist o angoixat no miris què et passa, el que has de fer és parar i mirar què estàs pensant. En termes generals, la clau és intentar pensar en tot allò positiu que tens i que t’envolta. Si et sents bé, òbviament, no et sentiràs malament i, per tant, seràs feliç.

Vivim, doncs, en una societat de sentiments automatitzats ...

Sí. Quanta gent s’aixeca dilluns i va a treballar perquè li diuen que això és el que ha de fer? La gent no es qüestiona si és feliç o no.

Ser feliç tota l’estona, però, és impossible...

És veritat, no existeix la felicitat perpètua. Però sí que existeix una manera de viure més feliç i una altra que no tant. ¿Sempre et pots sentir igual? No, però hem de tenir clar que el que sentim depèn de nosaltres i no del que passa.

La mort d’un familiar, per exemple, depèn del que passa...

Sí, però pots patir més o menys en funció de com t’ho prens. No vull dir que les coses que ens passen a la vida no ens afectin, però ens han d’afectar en una proporció adequada. Que sentis dolor perquè s’ha mort una persona estimada ho entenc. Ara, ¿quants cops ens sentim malament en excés? Quants cops ens enfadem per coses absurdes? Tenim conductes i comportaments automatitzats i repetitius.

Quins són els principals errors que cometem i que no ens permeten educar les nostres emocions?

Hem de passar d’una educació primitiva a una educació humana. Estem acostumats a convertir la vida en un judici permanent. Jutgem si la gent és bona o dolenta, si un nen es porta bé o malament i, a sobre, hi apliquem una sentència. Qui ens ha dit que la funció d’uns pares és fer de jutges? Si ho fem és perquè som primitius, perquè ens creiem que estem educant racionalment, quan en realitat ho estem fent d’una manera emocional. Quan el nostre fill diu que l’han castigat a l’escola, el renyem perquè ens fa ràbia. L’únic que fem és donar resposta a les nostres emocions, en lloc de mirar per la seva conveniència. Renyar-lo no l’ajuda a resoldre el problema.

I, llavors, què s’ha de fer?

Primer donar-li les gràcies per la confiança d’haver-ho explicat i, després, donar-li una alternativa perquè la pròxima vegada solucioni el problema d’una altra manera. I, en aquest punt, hi ha un altre dels nostres grans errors: veure els problemes de les persones en funció del que fan, com quan un nen no para de moure’s o de xerrar. Els problemes no els tenim pel que som, sinó pel que no sabem. Com se soluciona? Doncs en el cas del nen xerraire ensenyant-li a escoltar, i en el de l’inquiet, a estar quiet.

Algun error més?

Sí, no viure el present. Constantment dirigim el pensament cap al passat i cap al futur. La vida no està ni en el passat ni en el futur, sinó en l’ara i aquí. Sovint ho oblidem.

Per què ens resistim a aquesta educació emocional?

Perquè sempre ens han educat de la mateixa manera, sota els mateixos principis. És històrica la creença que els éssers humans no podem canviar, que som com som, que la biologia ens determina, però des de fa pocs anys se sap que el nostre cervell -on hi són regulades la conducta i les emocions- és absolutament modelable i, per tant, evidentment que podem canviar.

Quin paper tenen l’autoestima i l’empatia en tot aquest aprenentatge emocional?

Són claus. L’autoestima és necessària per sentir-nos bé i l’empatia per entendre les emocions dels altres encara que no les compartim.

¿En el llibre trenca la premissa que com més estudis tens més bé t’aniran les coses?

Entenc que els pares vulguin que els seus fills tinguin estudis perquè els serà més fàcil trobar feina. I això és veritat. Però, quina és la funció dels pares: que els fills siguin enginyers o feliços? Un cop es tenen cobertes les necessitats bàsiques, està demostrat que tenir més diners no vol dir ser més feliç. És més, molts estudis demostren que els molt milionaris són més infeliços.

Creu que al final podrem vèncer aquest analfabetisme emocional?

Sí, perquè cada cop hi ha més gent que accedeix a l’educació emocional. Vull ser optimista.

Els watsaps dels pares posen en alerta les escoles

ARTICLE PUBLICAT A LA VANGUARDIA (espai tendències)  EL PASSAT 23 DE MARÇ PER MAITE GUTÍERREZ.

Heu vist quin llibre han de llegir? A mi no m'agrada"; "Aquest professor no en té ni idea"; "Doncs jo crec que no està malament, bé, no ho sé, què hi dieu?"; "Algú té els pantalons de gimnàstica del meu fill? No els trobo"; "Us envio un vídeo de gatets molt graciós"; "Quins deures els han posat avui a matemàtiques de 3r?"; "En Marc té polls, vigileu!"... 

El grup de WhatsApp dels pares treu fum. En una tarda es poden arribar a rebre un centenar de missatges amb comentaris d'allò més diversos, des d'informació rellevant sobre l'escola fins a mems, xafarderies o invitacions per a festes escolars. 

Si tens dos fills i fan activitats extraescolars, pots veure't involucrat en quatre o cinc grups. I una vegada a dins, sortir-ne és complicat. Si en surts ja quedes marcat. "Quina dona més estúpida!". Perquè solen estar copats per les mares.

Els grups de WhatsApp ha proliferat aquest curs a les escoles, corrobora Miquel Àngel Prats, director del grau d'Educació Infantil de Blanquerna-URL i investigador en TIC i educació. Prats assessora escoles en el bon ús de la tecnologia. Aquest any ha rebut la trucada de molts centres per posar ordre en els grups de WhatsApp que creen de manera espontània les famílies d'un mateix curs. L'eina resulta molt útil per gestionar la relació amb l'escola, compartir informació de manera ràpida i resoldre dubtes. Però si no es tenen gaire clars els objectius, degeneren en un "pati de veïns". O causen tant soroll que perden part de la seva funció informativa. "Els pares també necessiten formació tecnològica, unes pautes clares sobre com utilitzar els grups de WhatsApp per treure'n bon profit", afirma Prats. 

En les reunions amb famílies ell sol explicar les regles de la Netiqueta, "la bona educació tecnològica" -vegeu quadre adjunt-. "Cal ser conscient d'una cosa: el grup de WhatsApp dels pares no és un grup d'amics, així que s'hauria de cenyir a qüestions de gestió escolar; si sorgeix un problema amb un mestre o un alumne, és millor acudir directament a l'escola i parlar-hi en persona, no explicar-ho tot pel mòbil", assenyala aquest investigador. En general, els vídeos virals o imatges gracioses s'haurien d'evitar. També els judicis de valor "a cop calent", les opinions polítiques i creences personals.

"Escolteu, que la meva filla m'ha dit que la tutora no ha vingut avui a treballar i no ha avisat. Em sembla fataaaaal"; "Però quina falta de respecte!" -la conversa anava farcida d'emoticones enfurismades-. El que li passava a aquesta mestra d'un centre concertat de Cerdanyola del Vallès és que estava malalta, però el mes passat la seva absència va despertar l'ira d'un grup de pares, que va ventilar el tema al WhatsApp. "Es va crear un mal rotllo amb el centre sense cap justificació, el que hauríem d'haver fet és preguntar-ho abans a la directora", reconeix Marta Suñé, una de les mares de l'escola. La direcció del centre va enviar una circular la setmana passada a les famílies demanant que facin un ús responsable del WhatsApp.

"Nosaltres demanem als pares que apliquin la regla de les dotze hores. Quan els arriba una informació confusa o que a priori no els sembla bé, és millor esperar un temps, parlar-ho amb els professors o amb altres pares implicats i, llavors, actuar; no deixar anar qualsevol idea al grup de WhatsApp", afirma Coral Regí, directora de l'escola Virolai de Barcelona i ferma defensora de les tecnologies en l'educació. "Nosaltres hem tractat el tema en les reunions de pares i hem fet recomanacions". 

No ha ocorregut el mateix en algun centre de Torrelles de Llobregat. Aquest curs van sorgir alguns conflictes en els grups de WhatsApp de pares. "Des del Consell Escolar es va detectar que aquests grups s’estaven utilitzant per a unes finalitats que no eren les correctes ", assenyalen des d’una de les ampa. Per això, les associacions de mares i pares i alumnes del municipi van decidir organitzar una jornada sobre el bon ús de WhatsApp a classe. La sessió es va celebrar el 26 de febrer i va anar a càrrec del sociòleg Francesc Núñez.

Els avantatges d'aquests grups són evidents. Si es produeix una alerta, tots els pares reben la informació a l'instant. Quan els nens van d'excursió, es comunica si han arribat bé i s'evita que totes les famílies truquin a l'escola. Facilita l'organització d'activitats i festes... 

La necessitat d'utilitzar aquest mitjà de comunicació es va fer evident el mes passat a les escoles d'Igualada per l'alarma que va causar el núvol tòxic. "Vam veure que ens feia falta un grup de WhatsApp, perquè és la manera més senzilla i eficaç de transmetre informació a tothom", assenyala Dani Gros, membre de l'ampa de l'escola Dolors Martí. Ells han creat un doble nivell de comunicació: cada curs té un pare delegat que gestiona el grup, i és aquesta persona qui passa els temes més rellevants a un altre grup format per un membre de l'ampa i un altre de l'equip directiu del centre, que actuen quan és necessari. Una mostra de la bona utilització de WhatsApp.

Un altre ús popular entre els grups de pares és preguntar pels deures i activitats dels seus fills. "El meu fill s'ha deixat l'agenda a classe; sabeu quins exercicis hi ha per demà?". "Aquí cal anar amb compte; si el nen se l'oblida una vegada, no passa res, però si delega en els seus pares les seves responsabilitats com a alumne, cal actuar", recomana Noelia López-Cheda, educadora i blogaire.

Fa poc va escriure un article titulat "Em nego a ser la secretària de la meva filla", que ha aconseguit més d'un milió de visites. "El vaig escriure un dia que la meva filla em va demanar que preguntés al grup de pares de la seva classe quins deures havia de fer... vaig estar a punt d'enviar el missatge, i llavors em vaig preguntar: 'però què faig?' Això és responsabilitat seva", explica. 

Si els nens es deixen l'agenda o les fitxes a classe, que ells mateixos es facin càrrec de les conseqüències. "És que si ho resolem tot, es converteixen en persones menys autònomes", reflexiona. Ella és partidària dels grups de pares, que troba molt útils, però demana que se'n faci una reflexió. La Noelia fins i tot ha vist casos de pares que demanen els cromos que els falten als seus fills pel grup. "És que fins i tot hem de jugar per ells?"

Leer más: http://www.lavanguardia.com/20150323/54429168457/els-watsaps-dels-pares-posen-en-alerta-les-escoles-maite-gutierrez.html#ixzz3Va4Wb3E6

OBSERVO, PENSO, JUGO

DIARI:  EL PUNT AVUI

Dilluns, 16 de febrer del 2015